(lectura estimada 5 minuts)

Fa moltes setmanes que volia fer una mirada retrospectiva a la meva trajectòria professional per tal d’intentar analitzar, sintetitzar i escriure els principals aspectes que m’han anat bé i no tan bé, a més d’aquells pels quals m’hauria de felicitar especialment. I tot això amb l’esperit d’extreure les anomenades “lessons learned”, lliçons apreses que m’ajudin durant els anys que encara em queden d’exercici professional.

Dit i fet. Inspirant-me en la dinàmica “Retro” per facilitar la reflexió sobre com millorar el funcionament d’un equip de treball (de la filosofia “Scrum”, veieu https://www.upc.edu/nexus24/ca/caixa-deines/dinamiques/carpeta-dinamiques/retro o https://www2.deloitte.com/es/es/pages/technology/articles/tecnicas-conducir-retrospectiva.html), i revisant la meva trajectòria d’entre 25 i 30 anys d’exercici professional, he pogut fer la síntesi esmentada des d’una doble vessant barrejada: l’organitzativa i la personal. La comparteixo a continuació al meu bloc per si a algú li serveix. També per tenir-la sempre present i consultable de cara al futur que pugui venir.

Què m’ha anat bé?

No tenir por. Sense dubte. Hi ha hagut un parell de moments a la meva trajectòria professional on havia de triar entre seguretat i dignitat i entre seguretat i incertesa. En tots dos casos no va ser la seguretat l’eix de la meva decisió. Deixar de ser personal fix d’una administració pública i ser acomiadat un parell de vegades han estat “grans crisis” que m’han generat grans oportunitats a posteriori, per exemple arribar a ser soci de la meva pròpia empresa cooperativa, amb una feina que m’encanta, que té sentit des de la perspectiva de “bé comú”, en la que crec que soc prou bo i que està no massa mal pagada. Dit d’una altra manera, estic a prop del meu “ikigai”.

No vull ser naïf, ni líder espiritual de ningú, ni “coach” que us digui que s’ha de sortir de la zona de confort. Només apunto que, de vegades, no tenir por a l’hora de prendre decisions, fugir de la mediocritat i acceptar la incertesa a curt, mig i llarg termini, tot i que ens obligui a reinventar-nos professionalment i personalment, no és pas una mala estratègia.

Un segon aspecte que m’agradaria destacar és com de bé m’ha anat quan he pogut contribuir a que l’anomenada “operativització del propòsit corporatiu” es faci amb certa agilitat. Són paraulotes difícils de pronunciar però fàcils d’entendre: no m’ha anat massa bé, no m’he sentit realitzat quan he hagut de treballar en organitzacions on la burocràcia era infinita, on les tasques de seguiment i control als treballadors eren més importants que les tasques nuclears, on portar a la pràctica els valors expressats en la planificació estratègica corporativa era missió impossible 5. Sí m’ha anat bé, m’he sentit bé, quan els objectius declarats de millora de l’atenció al client, per exemple, es podien portar a la pràctica sense comissions formals de debat, sense reunions de control de productivitat per part de “l’staff”, amb permís per equivocar-nos i rectificar i amb plena confiança en la gent de primera línia. En definitiva, fugint del paradigma del control i intentant apropar-nos al de la motivació desenfrenada (vegeu el meu article sobre el llibre “Reinventar las organizaciones”, de Frederic Laloux: http://francisco-esteban.com/economies-descala-o-motivacio-desenfrenada/).

Què m’ha anat malament?

Una cosa, la que més, per la quantitat d’anys que em vaig enganyar a mi mateix: aguantar massa temps en organitzacions amb una cultura molt jeràrquica i autoritària al seu ADN i amb la “por” com a estratègia de cohesió a llarg termini. Naturalment, la crítica m’inclou en primera instància: com vaig poder ser tan “superb” de pensar que tenia capacitat d’incidència? Com és possible que m’enganyés a mi mateix tan de temps donant crèdits a les paraules i no als fets?

Deixant de banda la crítica explícita a aquesta mena d’organitzacions i als seus líders i caps per l’evident manca de visió -com poden no saber que l’autoritarisme condueix a la destrucció grupal i de qualsevol indici de complicitat amb l’organització a mig i llarg termini-, vull insistir en la reflexió i la crítica vinculades a mi mateix: des de l’esmentada supèrbia de pensar, rollo “messiànic”, que jo podia canviar les coses i influir de manera decisòria tant en els nivells de comandament com en les meves companyes del dia a dia, fins l’autocomplaença i l’acceptació de sentir-me com un “mercenari”, amb un pràctica professional quotidiana molt ben pagada però allunyada dels meus valors i interessos personals.

Un altre aspecte que rectificaria si pogués, seria el de treballar en organitzacions on els reptes no estiguessin garantits. Pot semblar que allò desitjat és un quotidià controlat, sense ensurts, amb totes les llisons apreses, semblant a una cadena de muntatge ben engreixada. Doncs no. Mirant enrere, el valor de tenir reptes pels quals treballar, individualment i en equip, difícils d’assolir, que t’exigeixin el millor de tu, aprendre i desaprendre contínuament, amb risc de decebre altres persones, és quelcom crec que imprescindible en la vida (i no només en la professional).

Em puc felicitar per alguna cosa en concret?

Sí, sempre he confiat i confio en les persones. En primera instància, sense conèixer-les, em surt natural (serà genètic o adquirit?) Segueixo pensant que és clau, en qualsevol organització, confiar en les persones que hi treballen, amb feedback continu sobre com van les coses, amb objectius assolibles, amb progrés personal i professional, amb reptes continus … potser així la motivació estaria garantida. Crec que durant la meva trajectòria professional he sembrat molta confiança i he generat poca desmotivació.

Però, a més, sempre he considerat al meu equip de treball i, per extensió, a l’organització, com a comunitat de persones involucrades en un objectiu comú (no sempre un propòsit comú), on s’havia de treballar per transitar de l’obligació d’anar a la feina al plaer de compartir moltes hores amb una gent que paga la pena.

Un segon aspecte del qual em sento especialment orgullós, tot i que és segurament el que més problemes m’ha generat amb els meus caps, està relacionat amb la meva concepció de la “responsabilitat directiva i del lideratge”: caps i responsables sempre al servei dels nostres equips en primera instància, vetllant per la feina ben feta però també pel seu benestar, procurant resoldre els seus dubtes, atendre les seves necessitats i acompanyar el seu creixement professional, amb exigència però amb confiança, delegació de responsabilitats i assumitn com a propis els seus errors. Amb lideratges poc jeràrquics i molt col·laboratius i transformacionals, donant exemple amb el nostre quotidià i omplint de sentit tot allò que fem o plantegem.

Sense dubte, és una manera molt eficaç de promoure la centralitat del client doncs els equips de treball acaben copiant aquesta lògica i posant en primera línia les necessitats de les persones per a qui treballen, clients i usuaris, les persones que paguen o reben un producte o servei. Com molt bé diu en Xavier Marcet, “liderar no es construir un personatge directiu, liderar és servir per sobre de tot” (https://www.viaempresa.cat/es/opinion/tendencias-empresas-2021_2146445_102.html).

Quines lliçons extrec, quines idees de millora puc considerar per al futur proper?

La primera i més important: intentar gaudir del camí, d’allò que fem, d’allò que tenim, d’allò que intentem. No dic que sigui fàcil ni que ho tingui per la mà, però he de seguir prenent consciència de la seva importància i descobrint i integrant eines que m’ho facilitin. Un dia, fa molts anys, vaig somniar amb formar part d’un projecte d’empresa cooperativa amb vocació de transformació social. Doncs bé, aquí estic, ja hi soc. No puc ni vull permetre’m el luxe de no gaudir-ne.

Un altre aspecte que no vull oblidar per a la resta de la meva vida professional (i personal): buscar i envoltar-me de referents de confiança que em parlin clar sobre les meves capacitats i aptituds, fugint de la mediocritat i de la lloança fàcil. I, si pot ser, treballar amb gent millor que no pas jo, persones més competents, mes intel·ligents, de qui aprendre contínuament i amb qui establir relacions personals i professionals basades en la no autocomplaença. Persones que et sacsegin des del respecte, amb qui discrepar sense portar aquesta discrepància al plànol personal, persones que et puguin dir que t’has equivocat però que a la vegada t’inspirin i et facilitin nous camins i noves possibilitats.

I, per últim, intentar aprofundir en la qualitat de les relacions. Les feines passen, algunes persones no. Ens recordaran per la nostra actitud, per ser bona persona per sobre de tot, no pels nostres títols ni pels nostres quadres de comandament molt ben definits ni pels nostres projectes molt ben desenvolupats ni pels nostres objectius perfectament assolits. No és gens fàcil triar ser amable abans que tenir raó. Gens ni mica. És tot un aprenentatge que crec paga la pena.