(lectura estimada 5 min). 

És força usual, quan parlem de les cooperatives de consum ecològic, que posem l’accent en les característiques dels productes i del seu entorn de producció i distribució. Tractem a continuació d’aportar altres reflexions, des de la perspectiva de l’educació informal, que creiem poden enriquir el necessari debat sobre la importància real d’experiències d’aquesta mena.

Les cooperatives de consum ecològic: diversos models amb una mateixa etiqueta.

El nexe comú d’aquestes cooperatives és el consum de productes ecològics, prioritzant la relació amb petits productors de l’entorn local que respectin el medi i amb condiciones laborals dignes per als seus treballadors. L’eliminació d’intermediaris, sempre que sigui possible, o el consum de productes de comerç just, són algunes altres característiques que la gran majoria de les cooperatives tenen en comú.

És en el marc de la gestió interna de la cooperativa on apareixen les principals diferències. Malgrat que hi ha de molts tipus, parlarem des de l’experiència d’aquelles cooperatives que opten per l’autogestió com a forma de funcionament ordinari, per l’assemblea com a mecanisme per a la pressa de decisions i per compartir el local com a aposta per generar xarxes socials.

Amb autogestió volem dir que les famílies de la cooperativa es fan càrrec directament de, per exemple, tractar amb els proveïdors (comandes, pagaments, etc.), fer torns per muntar les cistelles amb allò que cadascú ha demanat, fer neteja i manteniment del local, etc. Les assemblees són el mitjà triat per debatre col·lectivament i prendre decisions: productes frescos de temporada sí o no, productes envasats sí o no, organització d’activitats públiques relacionades amb la salut i la nutrició, concreció del marc de relacions amb la resta de col·lectius amb qui comparteixen el local, etc.

És aquest el punt de partida de les nostres reflexions respecte de les aportacions d’experiències d’aquesta mena en l’àmbit de l’educació informal.

Aprenentatge transformatiu quotidià

En l’àmbit de l’educació formal universitària es parla, cada vegada més, d’un canvi de paradigma educatiu que ens permeti construir una societat més justa i sostenible. La crisi del model  d’aprenentatge basat en la transmissió d’informació i coneixement i la necessària evolució cap a un nou model d’aprenentatge transformador que incideixi directament en un canvi cultural, la cerca de mètodes pedagògics en la línia “d’aprendre fent”, o com introduir l’educació en valors, són alguns dels elements de debat que estan sobre la taula.

En les cooperatives de consum aquest debat teòric no es dóna. Senzillament, es practica. Formar part d’un projecte on tu ets responsable del seu plantejament i funcionament quotidià, vinculat a aspectes tan rellevants del teu ésser, com la salut i la nutrició, on els valors importants són no només què menges sinó també com et fas responsable del teu propi consum o com t’organitzes col·lectivament, suposa un exercici pràctic que, en alguns casos fins i tot, s’està adaptant com a eina pedagògica per a l’educació formal.

I és aquest exercici pràctic quotidià d’aprenentatge individual i col·lectiu que incideix directament en la revisió i el canvi dels nostres hàbits. Hàbits de consum i hàbits de relació interpersonal. Hàbits també, sovint oblidats, de generació i consolidació d’espais de referència on construir el nostre “ésser polític”, esdevenir més conscients de la responsabilitat social que tenim i millorar la nostra capacitat crítica.

Pràctica de la discrepància

Hem comentat, uns paràgrafs enrere, el funcionament assembleari d’algunes cooperatives. En una cultura on les majories absolutes imposen el seu criteri, on no hi ha –no tenim- temps per parlar i intentar arribar al consens, no és irrellevant l’impuls de projectes on es puguin reivindicar altres valors.

Un d’ells, vital, la “pràctica de la discrepància” com a mitjà per construir altres formes de relació interpersonals, tan necessàries si volem contribuir en positiu a un canvi cultural. Debatre sobre si consumir productes de temporada o no, envasats o no, malgrat semblar qüestions poc rellevants, ens obliga a un exercici constant d’interpel·lació personal i col·lectiva, on no podem moure’ns dins dels paràmetres habituals de la nostra societat “dual” basats, per exemple, en el “estàs amb mi o estàs contra mi”.

Hem d’augmentar els nostres nivells de tolerància i respecte per les postures dels altres, a la vegada que descobrim i ens treballem, a través del diàleg interpel·lador, les múltiples incoherències que nosaltres també tenim.

Visibilització d’alternatives 

Hi ha una tercera característica que no podem oblidar: la imprescindible “visibilització d’alternatives”, quan sembla que no hi ha vida més enllà de les grans superfícies comercials i quan creiem que és impossible disposar de temps per construir projectes col·lectius al marge dels institucionals.

La voràgine del quotidià ens supera a tots els nivells: cansament i estrès físic i emocional, manca de lucidesa, necessitat de raonaments senzills, simplificació d’allò que veiem i percebem, etc. Els mitjans de comunicació i els eslògans publicitaris ja s’encarreguen de repetir una i mil vegades els missatges necessaris per tal que creguem que només un model de vida és possible, que només un model de consum és possible, que només un model de participació a la vida pública és possible.

En aquest context, projectes com les cooperatives de consum aporten llum i ens mostren un camí diferent, unes maneres de fer diferents. Són alternatives que ens nodreixen d’esperança, un valor molt a la baixa en la nostra societat actual.

Si, a més, aquesta visibilització pública d’alternatives es fa de la ma d’altres projectes i col·lectius socials, per exemple compartint el local i procurant trobar línies de treball en comú sempre que sigui possible, el resultat és un reforç mutu que incrementa exponencialment el valor polític d’allò que fem.

Construcció paral·lela de discurs  

Hem parlat de tres aportacions de caire pràctic de les cooperatives autogestionades per a la construcció d’un altre món més sostenible (aprenentatge transformatiu, pràctica de la discrepància, visibilització d’alternatives). Ens sembla important remarcar també la seva importància des del punt de vista teòric:

• D’una banda, pel que suposa a nivell de construcció col·lectiva del concepte de “consum responsable”. Sovint, quan ens referim a aquest concepte, parlem únicament de la justícia del procés de producció, de l’eliminació d’intermediaris, de la necessitat que aquests productes estiguin a l’abast de la majoria de la població, dels productes de comerç just, dels segells de confiança, etc. Evidentment, tots aspectes molt importants, però potser insuficients des d’una perspectiva integral que hauria de tenir en compte, també, els models de relacions interpersonals i la visibilització pública d’alternatives.
• D’altra banda, i vinculat al concepte de “decreixement”, autors com Serge Latouche han contribuït a articular un discurs on la clau no és el reciclatge ni la reutilització, malgrat que, òbviament, tots dos són molt importants. La clau per a la construcció d’una nova cultura passa per un canvi de valors basat en la “descolonització econòmica del nostre imaginari col·lectiu”.

Projectes com les cooperatives de consum contribueixen en positiu en aquesta línia. Experiències força modestes però plenes de sentit.